(I)
Revolució permanent
Som
riu que desemboca a la mar,
som
tempesta després de la calma,
som
pluja, som remor, som onada.
Som
la gota que vessa l’estany,
som
la rosada del matí següent,
som
la marea que només puja enguany.
Som
neu que cau i no es fon,
som
gebre que queda a les fulles,
som
el gel que no es trenca ni es despulla.
Som
les llàgrimes que ja no cauen,
tant
sols aigua rebel,
marea
lila, revolta infinita,
(r)evolució
permanent.
(II)
Llibertat
I
alçà el front.
I
mirà endavant.
I
aixecà el puny.
I
recità alguns versos,
que
parlaven de llibertat.
(III)
Turmenta
Esdevé
petit l’univers,
quan
junts, aixequem els nostres punys
i
cantem a cor un vers.
Que
sembla el futur advers,
mes
si no esdevenim turmenta,
que
inundi la misèria i tot allò que la sustenta,
ens
tancaran els punys, ens silenciaran el vers.
(IV)
Roig i a l’esquerra
[Yo no tengo la culpa de haber nacido
con la sangre roja y el corazón a la izquierda]
Ché
Guevara
Roig
com el infern
i
l’ànima que arrossega el diable.
Roig
com el sol
en
una tarda d’octubre.
Roig
com la flama
que
s’estén pel teu cos.
Roig
com la sang
que
corre per tes venes.
Roig
com el teu cor.
I
a l’esquerra, que no és poc.
(V)
Resistència
Visc
en una bombolla plena de ràbia,
amb
el puny alçat,
i
una ala fora de la gàbia.
Visc
en la teva resistència,
en
la seva protesta,
i
en la nostra infinita insistència.
Visc
amb les cadenes i la mordassa,
amb
l’esperit viu
i
el crit i la veu alçada.
Jura’m
que no et rendeixes,
jura’m
que no ens oblides.
Que
amb l’oblit, l’enemic guanya,
que
amb l’oblit el capitalisme triomfa.
(VI)
Harmonia
Es
palpa l’harmonia;
és
tàctil, és calma, és simfonia.
Es
palpa l’harmonia,
i
ni tan sols és desitjable;
és
només pura agonia.
Es
palpa l’harmonia
i
sembla que faci mal,
que
sigui abismal,
que
alimenti l’hegemonia.
I
aquesta harmonia,
és
l’absència de lluita,
la
manca de rebel·lia;
és
només la mort
de
la sobirania.
(VII)
Mar, misèria i companyia
I
la mar, misèria i companyia
ens
ofeguen amb el continu
bassal
de sang.
I
ens fan perdre el nord, el sud
i
la brúixola sencera,
i
ens fan creure que no recuperarem la llibertat.
I
ja és la gota que fa vessar el got,
l’última
resquícia de pau,
ja
no parlem el mateix argot.
Que
la barbàrie té els dies comptats,
que la guerra serà la pau del futur,
que
no ens quedarem callats ni ofegats.
Texto de Paola García Cantalejo
Facebook: Paola García