Revolució permanent

(I)

Revolució permanent

Som riu que desemboca a la mar,

som tempesta després de la calma,

som pluja, som remor, som onada.

Som la gota que vessa l’estany,

som la rosada del matí següent,

som la marea que només puja enguany.

Som neu que cau i no es fon,

som gebre que queda a les fulles,

som el gel que no es trenca ni es despulla.

Som les llàgrimes que ja no cauen,

tant sols aigua rebel,

marea lila, revolta infinita,

(r)evolució permanent.

(II)

Llibertat

I alçà el front.

I mirà endavant.

I aixecà el puny.

I recità alguns versos,

que parlaven de llibertat.

(III)

Turmenta

Esdevé petit l’univers,

quan junts, aixequem els nostres punys

i cantem a cor un vers.

Que sembla el futur advers,

mes si no esdevenim turmenta,

que inundi la misèria i tot allò que la sustenta,

ens tancaran els punys, ens silenciaran el vers.

(IV)

Roig i a l’esquerra

[Yo no tengo la culpa de haber nacido

con la sangre roja y el corazón a la izquierda]

Ché Guevara

Roig com el infern

i l’ànima que arrossega el diable.

Roig com el sol

en una tarda d’octubre.

Roig com la flama

que s’estén pel teu cos.

Roig com la sang

que corre per tes venes.

Roig com el teu cor.

I a l’esquerra, que no és poc.

(V)

Resistència

Visc en una bombolla plena de ràbia,

amb el puny alçat,

i una ala fora de la gàbia.

Visc en la teva resistència,

en la seva protesta,

i en la nostra infinita insistència.

Visc amb les cadenes i la mordassa,

amb l’esperit viu

i el crit i la veu alçada.

Jura’m que no et rendeixes,

jura’m que no ens oblides.

Que amb l’oblit, l’enemic guanya,

que amb l’oblit el capitalisme triomfa.

(VI)

Harmonia

Es palpa l’harmonia;

és tàctil, és calma, és simfonia.

Es palpa l’harmonia,

i ni tan sols és desitjable;

és només pura agonia.

Es palpa l’harmonia

i sembla que faci mal,

que sigui abismal,

que alimenti l’hegemonia.

I aquesta harmonia,

és l’absència de lluita,

la manca de rebel·lia;

és només la mort

de la sobirania.

(VII)

Mar, misèria i companyia

I la mar, misèria i companyia

ens ofeguen amb el  continu

bassal de sang.

I ens fan perdre el nord, el sud

i la brúixola sencera,

i ens fan creure que no recuperarem la llibertat.

I ja és la gota que fa vessar el got,

l’última resquícia de pau,

ja no parlem el mateix argot.

Que la barbàrie té els dies comptats,

que  la guerra serà la pau del futur,

que no ens quedarem callats ni ofegats.

"Art-and-feminism" de Theredproject

Texto de Paola García Cantalejo

Facebook: Paola García